Una de les columnes que formen els tres ponts, per el vesant exterior d'aquesta transcorre la via.Hi ha un fragment del llibre de Antonio Gracia Picazo “Montserrat las mas bellas ascensiones” que se'm va gravar a la memòria en llegir-lo i passa per ser la frase que més sovint em ve al cap quan penso en un llibre de muntanya.
L'Autor en fer la introducció a l'ascensió número 46 que correspon a la via Gribiola bella del Montgròs diu ...Si algún dia estaís en una orbita lejana y quereis reintegraros a vuestro propio yo, ¡Animo!, marchad para el Montgròs que, aunque la aproximación sea larga, tanto ella misma como la escalada de esta vía os compensará, en belleza y sentimientos, por todo cuanto la vida nos puede hacer malvivir... Quina manera més poètica i precisa, de definir el que representa una bella escalada!
La bonica aproximació a les moles per el coll de Mu.
Quan hi vaig anar en companyia del Marc i el Roger, havia fet altres vies en aquesta paret i coneixia bé la seva bellesa i el racó privilegiat a on es troba. Sabia també que, a poc que el temps acompanyes, estava garantida una jornada de les que costen d'oblidar per la difícilment explicable barreja de pau i excitació que provoca escalar amb els amics, en llocs a on la natura es mostre salvatge i grandiosa com l'ens sublim de compressió inassolible que és.
El Miquel a la primera reunió de la part final de l'aresta.
És en aquests llocs especials, on els que ens agrada recórrer les muntanyes, tenim l'estranya sensació de que per una estona, el temps s'atura, i ens convertim en protagonistes d'una historia improvisada i apassionant, que desperta alguna cosa dins nostre que se'ns arrela a l'ànima fent-la bategar amb força fins que esclata barrejant-se amb l'entorn. D'això, els que creuen en algun deu, en dirien ben possiblement, comunió.
Escalant la preciosa part superior de l'aresta.
Les moles de Sant Honorat és un d'aquest llocs bells, tranquils i salvatges, que ens permet experimentar aquestes sensacions que tant necessitem els que vivim enganxats a les muntanyes i no tenim massa temps per viatjar a racons més remots. La tranquil·la aproximació per el coll de Mu i el camí planer que ens endinsa a la vall, ens permet poc a poc, anar descobrir perfils i relleus susceptibles d'aventures hipotètiques de les que com diu l'Antonio, ens faran retrobar-nos amb nosaltres mateixos per damunt dels embats de vida.
El Miquel enquadrant una de les inqüestionables fotos de cim.
Amb el Miquel, ens hi hem acostat a escalar la Aresta Idíl·lica a l'agulla dels tres ponts i aquesta va ser la meva sensació, un indret preciós i tranquil on deixar volar la fantasia si el que busquem es escalar plàcidament lluny de les modes i les marques que sovint envaeixen el nostre esport.
La bellesa de Sant Honorat amb el Paller gros al fonsPD: Totes les fotos bones son del Miquel... Ho havia de dir :-)
