diumenge, 3 d’abril del 2011

Sang de Crack

Els tres mosqueters al cim de la paret.

El congost de Collegats es un lloc encisador per l'escalador. El seu conglomerat ferm i sovint cantellós permet escalades verticals i disfrutones en un indret tranquil, gens massificat i només torbat per la prosaica i transitada carretera que el creua de dalt a baix.

La via, les xemeneies dels 2 primers llargs i un escalador francès arribant a la segona reunió.

Per sort, el constant rumor del Noguera Pallaresa dilueix amb les seves aigües el soroll dels cotxes que passen per la carretera i el plàcid i majestuós vols dels voltors ens acompanya durant l'escalada i ens fa oblidar quasi totalment que estem al mig d'un dels eixos de comunicacions més importants del Pirineu català.

El Borja començant la xemeneia del primer llarg.

Fins allà ens va portar el meu fidel i atrotinat cotxe, i d'allà se'l va dur la grua cap al mecànic de la Pobla després de que un soroll estrany i un fum negre i sospitós, em fes pensar que el millor seria donar-li una "pausa" i cedir a la seva petició subtil de vacances. Abans d'això però, varem escalar que era per el que havíem pujat.

L'Arnau començant el flanqueig del segon llarg.

La Sang de crack és una via principalment de fissures verticals i continues, i els tres que hi érem varem coincidir en la qualitat de la majoria dels llargs. Només algun curt tram de roca delicada va fer dubtar a algun de nosaltres (al més friki de tots), però la conclusió va se unànime, és una via excepcional.

A la magnifica fissura del tercer llarg.

De material varem dur un joc de friends fins al 4, un d'aliens i un de tascons que no varem fer servir.

El quart llarg es una fissura diedre molt disfrutona.

Aquest proper cap de setmana hauré de tornar a buscar el cotxe al mecànic. Amb l'Arnau ja estem d'acord de pujar plegats i el Borja ens espera allí, que es a on viu. Haurem de buscar una altre via per celebrar-ho. Tant de bo el dia sigui tant bo com el que hem tingut. Ja us ho explicaré.

El Borja a la bonica placa de la variant de sortida.

PD: A la meva mare, Mª del Carme, l'hi han agradat molt les fotos. Opina però com sempre, que estem bojos, això ho fa extensible a tot el col·lectiu d'escaladors, no l'hi tingueu en compte.