L'Ari al primer llarg del diedre gris.
Recordo una pel·lícula que em va agradar ara ja fa uns quants anys i que em va fer somiar amb una manera de viure profundament vinculada a l'aventura, la llibertat i a la força que dona deixar-se dur per allò que t'apassiona i que no te res a veure amb el profit que en treus de les coses. Que parla d'allò que et fa sentir viu i al mateix temps no et serveix per la vida, tot allò que és inútil socialment parlant, però que omple de sentit exhaustivament cada segon que hi dediques.
KRT roca dreta de les valls.
Al cim del Pison.
Val a dir però, no us penseu que tot son flors, que és una peli-cula americana americaníssima i malauradament diré també, que si no bec no escric, així que no cal que busqueu gaire objectivitat amb el que aquí us explico...
L'Agostino gaudint de la Mas-Brullet.
Si miro al meu voltant i soc sincer amb mi mateix, entenc que és alguna cosa semblant a l'esperit que es desprèn de la pel·li, és el que m'empeny a seguir buscant un sentit escardusser a tot plegat. Quasi m'atreviria a dir, que es aquesta sensació de intensitat i absurd barrejat, la que ens acompanya d'una manera inconscient i patanera a mi i a la majoria dels que ens agrada traginar per les muntanyes, segur que algú ho dirà més maco, però no crec que pugui ser més sincer.
L'Amaia al primer llarg de la Musical Express.
Ara, als 47 anys, ja sé que, duri el que duri la pel·lícula de la meva vida, estarà plena inequívocament de moments intensos i absurds, essencials i artificiosos com els que es mostren a la peli. sembla doncs que estic condemnat a retrobar l'absurd sender que du enlloc, però que ajuda a entendre als que ens agraden les muntanyes mentre les recorres, la inútil i sublim grandesa d'això que en diem vida.
Flor de neu.
