L'oxigen de la tardor
Al cim de la Bandereta amb el Sergi i el Gaspar, després de la Ven-Suri-ven
Una cordada a la segona reunió
No ha estat una tardor espectacular, però alguna cosa hem fet. Montserrat, Terradets i Presles al Vercors, han estat un trinomi ben abellidor com per estar satisfet, malgrat hagin quedat moltes pàgines en blanc, que tard o aviat haurem de fer per anar omplint, Emili dixit!!!!
Amb el Gaspar i el Sergi varem retrobar-nos amb la super clàssica Ven-Suri-Ven.
El Gaspar currant-se el tercer llarg
Tinc un record ben especial de la primera vegada que varem anar amb el Xavi a escalar aquesta via. els rapels de la canal de la figuereta estaven recentment equipats (50 anys del CADE) i varem tenir la mala sort, de trobar-nos a la primera reunió mentre un grup (un noi i dues noies ansiosos d'aventura) rapelava sense massa experiència per aquesta línia. Ens varen tirar un munt de pedres de la mida de melons, amb tanta traça, com per convèncer-nos d'abandonar la reunió i apretar a corre per la lleixa buscant un lloc per protegir-nos.
Malgrat per poc ens maten (encara no entenc com es possible tirar tantes pedres en aquest ràpels) haig de dir que en rebre la visita del noi allí on érem, no varem ser del tot desagradables... Al cap i a la fi, tots estàvem aprenent i tot va quedar en un ensurt.
Regina, la conca de Tremp, el Boumort el Piri...
A la Mescalina també hi havia anat varies vegades i haig de dir que és una via que m'agrada, però per una cosa o per l'altre, mai l'havia fet sencera.
Recordo que la penúltima vegada, vaig haver de rapelar a 3 llargs del cim perquè vaig fer figa i m'agafaven unes rampes als bíceps que em plegaven els braços. Amb els anys casi he aprés a controlar aquestes contraccions involuntàries fruit del haver de recuperar corda amb ganes i escalar molts llargs de primer sense descans, quasi...
El Remi currant-se el llarg més dur, amb diferencia de la Mescalina
Aquesta vegada però, anava amb el Remi i això és per pròpia experiència, garantia d'èxit amb rampes o sense. Va ser un dia molt guapo, on encara varem tenir temps per reconduir una cordada que, en sortir de la CADE quasi a les fosques no trobaven el sender que du al ràpel de baixada.
Finalment un viatge llargament planejat i esperat al massis considerat el lloc on va néixer l'alpinisme, el Vercors.
La bonica vall sota les parets de Persles
Varem escalar el que varem poder tenint en compte, que la setmana anterior hi havia hagut una nevada que va deixar un metre de neu al plateau del poble on estàvem allotjats, la Chapelle.
Deixant de banda una tarda de humiliant esportiva el dia després de l'arribada, el plat fort de la sortida va ser una visita a Presles amb intenció d'escalar la via Beatrix, que du el cognom d'un dels aperturistes més actius del sector.
El Remi apretant al tercer llarg de la Beatrix amb for vent
Moltíssim vent, núvols i unes manxades per les que no estàvem preparats, varen fer que, a la feixa de mitat de l'espero, ens decantéssim dissimuladament per una opció menys dura que ens va portar al cim d'aquesta preciosa paret sense haver de patir tant com ens hages fet patir la via sencera.
Ho resumiré com a una bonica escalada amb un temps força salvatge que, un cop acabada, ens va fer marxar corrents al bar més proper a iniciar-nos en l'apassionat mon del "picon biere".
Una bona part de l'expedició del Vercors
El meu iniciador en aquesta matèria (picon biere, uhmmm...) el Remi, acaba d'arrencar un projecte que ofereix l'organització de viatges per escaladors estrangers que tinguin poc temps i vulguin escalar el màxim amb garanties d'èxit sense haver de pensar com i on és el millor lloc, evidentment i de moment, parlem de Catalunya. Deixo l'enllaç amb la certesa que s'està fet amb el màxim rigor i amb una intenció clara d'ajudar a qui l'hi calgui a passar uns bons dies gaudint de l'escalada al nostre país amb el mínim esforç d'organització. http://climberhelper.com/
