Sant Honorat, Aresta idíl·lica a l'agulla dels tres ponts

Una de les columnes que formen els tres ponts, per el vesant exterior d'aquesta transcorre la via.

Hi ha un fragment del llibre de Antonio Gracia Picazo “Montserrat las mas bellas ascensiones” que se'm va gravar a la memòria en llegir-lo i passa per ser la frase que més sovint em ve al cap quan penso en un llibre de muntanya.

L'Autor en fer la introducció a l'ascensió número 46 que correspon a la via Gribiola bella del Montgròs diu ...Si algún dia estaís en una orbita lejana y quereis reintegraros a vuestro propio yo, ¡Animo!, marchad para el Montgròs que, aunque la aproximación sea larga, tanto ella misma como la escalada de esta vía os compensará, en belleza y sentimientos, por todo cuanto la vida nos puede hacer malvivir... Quina manera més poètica i precisa, de definir el que representa una bella escalada!

La bonica aproximació a les moles per el coll de Mu.

Quan hi vaig anar en companyia del Marc i el Roger, havia fet altres vies en aquesta paret i coneixia bé la seva bellesa i el racó privilegiat a on es troba. Sabia també que, a poc que el temps acompanyes, estava garantida una jornada de les que costen d'oblidar per la difícilment explicable barreja de pau i excitació que provoca escalar amb els amics, en llocs a on la natura es mostre salvatge i grandiosa com l'ens sublim de compressió inassolible que és.

El Miquel a la primera reunió de la part final de l'aresta.

És en aquests llocs especials, on els que ens agrada recórrer les muntanyes, tenim l'estranya sensació de que per una estona, el temps s'atura, i ens convertim en protagonistes d'una historia improvisada i apassionant, que desperta alguna cosa dins nostre que se'ns arrela a l'ànima fent-la bategar amb força fins que esclata barrejant-se amb l'entorn. D'això, els que creuen en algun deu, en dirien ben possiblement, comunió.

Escalant la preciosa part superior de l'aresta.

Les moles de Sant Honorat és un d'aquest llocs bells, tranquils i salvatges, que ens permet experimentar aquestes sensacions que tant necessitem els que vivim enganxats a les muntanyes i no tenim massa temps per viatjar a racons més remots. La tranquil·la aproximació per el coll de Mu i el camí planer que ens endinsa a la vall, ens permet poc a poc, anar descobrir perfils i relleus susceptibles d'aventures hipotètiques de les que com diu l'Antonio, ens faran retrobar-nos amb nosaltres mateixos per damunt dels embats de vida.

El Miquel enquadrant una de les inqüestionables fotos de cim.

Amb el Miquel, ens hi hem acostat a escalar la Aresta Idíl·lica a l'agulla dels tres ponts i aquesta va ser la meva sensació, un indret preciós i tranquil on deixar volar la fantasia si el que busquem es escalar plàcidament lluny de les modes i les marques que sovint envaeixen el nostre esport.

La bellesa de Sant Honorat amb el Paller gros al fons

PD: Totes les fotos bones son del Miquel... Ho havia de dir :-)

De retrobats i nouvinguts...

El Salva gaudint a Diables

De les escalades d'enguany, hi ha 2 que han m'han deixat un record especial, no tant per l'itinerari, malgrat son vies excepcionals, si no per els companys de cordada amb els que les he escalat i per com a anat tot plegat. Com a casual cruïlla d'aquestes aventures, Bèlgica, país de residencia d'en Salva, amic i company d'estudis de joventut i curiosament, país d'origen del Remi nou amic i un valent i fort escalador amb qui sovint surto a escalar.

El Remi triomfant a Regina

Amb el Salva varem estudiar un any plegats, teníem al voltant de 20 anys. Compartíem la passió per l'escalada i això ens va fer sintonitzar i buscar projectes que compartir. Varen ser temps de faltar a les classes per anar a Montserrat (no masses vegades...) i de organitzar algun dels primers viatges a altres parets més llunyanes del país, d'ensenyar-nos llocs que ens havien agradat i de confirmar-nos mútuament que això d'escalar era collonut.

Al llarg de placa que enllaça amb la part superior de la via.

En una d'aquests absències lectives, varem escalar per primera vegada la GAM dels bisbe i ho varem fer junts!!!!

L'any següent el Salva marxava a una escola de Brussel·les a continuar amb la seva formació sense saber que, més tard, iniciaria una exitosa i meritòria carrera professional en aquesta mateixa ciutat que el faria establir-s'hi definitivament.

El Salva al primer llarg de flanqueig sota els sostres

Quan aquest estiu vaig rebre una trucada seva dient-me que passaria per Barcelona i que volia anar a Montserrat a escalar, em va fer molta il·lusió. Feia 10 anys que no ens veiem i poca cosa sabia d'ell d'ençà una curta estada a Brussel·les que vaig fer per feina l'any 2000.

El que no podia imaginar, era que l'animal volia recuperar un dels projectes que ens havien quedat pendents de joventut (dic ANIMAL perquè a Brussel·les no hi ha muntanyes, ni a Bèlgica sencera, i les seves escalades habituals i no pas poc meritòries, consisteixen en anar al rocòdrom habitualment).

Sortint de la zona de sostres.

Doncs si, el Salva volia anar a Diables!!! Una paret a la que no acostumo a anar-hi sovint, així que m'ho havia posat ben difícil. Després d'un petit debat, vaig acabar triant jo, seria la Sànchez-Martinez, una via que conec i que creia que estaria a l'alçada de les expectatives del meu amic i dins també de les meves possibilitats, crec que no em vaig equivocar.

Ara només queda esperar la propera, desitjo que arribi aviat i no puc evitar sentir un cert neguit davant la proposta que ben segur m'obligarà a esforçar-me.

Salut Salva, fins aviat!!!!!

Navegant per el calcari excepcional de la part superior de la Pere Camins.

Amb el Remi, amic Belga i català d'adopció, ens varem conèixer al plafó i ben aviat varem començar a sortir plegats a escalar. Estava interessat en conèixer vies i zones d'escalada en paret a Catalunya, així que varem anar a l'Aeri de Montserrat, a Vilanova de Meià i en una progressió lògica, aquest estiu va tocar anar a Roca Regina a fer la Pere Camins.

Encara ens quedem molts llocs per anar i conèixer i amb la intenció de fer-ho, entrenem junts cada setmana amb l'objectiu de seguir cercant i escalant les vies que ens fan feliços i compartir molts dies d'escalada i aventures.

Com diria l'amic Remi, Yeah man!!!!!!!!!

Amb la Vanessa, la seva dona, el seu fill Max i la meva dona Antonia, hem compartit alguna nit de furgoneta "prestada", cerques de bolets amb el conseqüent arròs fruit de la collita i jornades d'escalada esportiva ben fanàtiques.

Aquest dissabte, si tot va bé, tocarà Vilanova un altre cop...

Aresta Arcarons... Again!!!

El Miquel escalant a l'aresta, al fons el migdia montserratí!!!

Quan era un jove estudiant, més ignorant si cal que ara, em revelava contra tot allò que em sonés a tradició.

Creia que només allò que fos nou, podria contribuir a canviar un mon que no m'agradava i que la tradició i el classicisme eren sinònims de immobilisme i pretenien imposar models arcaics de fer i de pensar per evitar una evolució cap a un no sé què modern, que havia de ser millor que tot el conegut fins al moment. Evidentment m'equivocava.

Preparant el material a peu de via.

Per sort vaig tenir algun molt bon mestre, que em va fer descobrir que era en realitat el que convertia qualsevol creació de l'home en un clàssic " Una obra és clàssica, no per antiga, ni perquè ha estat important en un moment de la historia, si no perquè amb el pas del temps, manté intacte el seu interès per el qui s'hi acosta". Per mi, descobrir això que poder trobeu evident, va ser revelador.

Un altre descoberta fonamental va ser, que totes les obres clàssiques havien estat en el moment de la seva creació, puntes de llança de l'avantguarda del seu moment, i per tant, revolucionaries al cap i a la fi. Això va fer augmentar encara més el meu interes per els clàssics.

La primera reunió de l'aresta.

Amb el temps vaig descobrir que jo, no només no contribuiria mai a cap avantguarda, si no que amb prou feines i gracies al temps que varen perdre aquests mestres en formar un tros d'ase com era, podria gaudir d'algunes d'aquestes obres que estaven a l'abast de la meva capacitat de comprensió. Mai els hi podré agrair prou!!!

Iniciant el tercer llarg.

L'aresta Arcarons és una via clàssica i per tant, atemporal. Oberta a l'any 1978, acumula moltes i grans qualitats que fan que escalar-la sigui una experiència excepcional.

La bellesa de l'aresta i l'entorn on es troba, la progressió estrictament en lliure de dificultat mitjana, la qualitat de la roca i la necessitat de anar lentament cercant l'itinerari buscant els punts de protecció escardussers mantenint sempre la calma... Tot això fa que, en arribar al cim, ens sentim profundament afortunats d'haver-la escalat.

El Miquel i Jo, sumem 7 repeticions a aquesta espectacular aresta de Montserrat. Segur que hi tornarem.

C.A.D.E de Diables amb el Txus

El Txus i jo un cop acabada la via

Qualsevol que em conegui sap, que a mi, les vies que desplomen quan estàs molt alt no m'agraden. Reunions incomodes a les que hi has d'estar estona, sensació de buit i por, per mi no son normalment ingredients que m'estimulin i a poc que puc, miro d'evitar-les.

El Txus encadenant el primer llarg de fissura, per a mi el més dur de la via.

Si un amic em truca per anar a escalar i em proposa una d'aquestes, primer miro de buscar una alternativa més en la meva línia i vendre-li la moto sense fer-me pesat. Si no hi ha manera, dic que si i miro de sopar arrós el dia abans per anar dur de ventre a l'endemà, o dic que no i em quedo a casa evacuant amb normalitat.

El meu company al cinquè llarg 6a

La C.A.D.E de Diables és una via preciosa!!! Destacaria com a difícil (a mi em va costar molt) el primer llarg de fissura, la resta es va fent bastant bé amb la feina que suposa el grau que marca la ressenya 6a/A2. Dir també que el llarg de Ae te dos curts trams de lliure a l'inici i al final (les ressenyes modernes no els marquen) i que algunes expansions estan lluny i ens haurem d'estirar de valent.

El Txus al sisè llarg Ae

Per el que fa al material, amb un joc de tascons, un de friends fins al 2 i un de microfriends varem tenir prou. Pitons no en varem dur i no els varem trobar a faltar.

Ambient aeri a la penúltima reunió

Ha estat una escalada fantàstica, i espero que en vinguin d'altres. Si son més difícils, jo m'hauré d'esforçar de valent i menjar molt arrós.

El Txus acabant el llarg de A2

Voltant el Balaitus

Creu fronterera 312

Igual que els ocells volen i les granotes salten i neden, els homes quan hem de mou-rens d'un lloc a l'altre tenim com a eina innata el caminar. Els nadons, molt abans de aprendre a dominar el llenguatge, que diuen els qui entenen és del que es construeix el pensament, aprenen a fer-ho. Si ho podéssim recordar, segur que ho varem viure amb fascinació.

Mirant enrere, el Midi mentre ens acostem al coll de Arrious

Això que és ben evident, sovint és oblidat o passa a segon terme, per exigències d'una evolució, entitat autònoma del que ja fa molt varem perdre el control, que ens ha acostumat a amortitzar les nostres vides i el nostre lleure a tota velocitat.Hi ha qui diu que l'home està dissenyat per viure a la selva i que s'ha auto-imposat un entorn del que a acabat anant a remolc i que en l'intent d'adequació ha sortit perdent en sacrificar en bona part la seva condició d'animal. Jo hi estic molt d'acord.

Llac d'Arrious, a tocar del coll i primer de la volta

El cas es que de tant en tant, hi ha qui recorda aquesta essencial forma de desplaçament i hi dedica un temps. Aquest estiu l'Antonià i jo hem trobat 2 forats dins la nostre atrafegada agenda d'home Sapiens obrers del primer mon i em sortit a caminar uns dies, us explico l'última.

Per no haver de pensar gaire, varem triar un parell de les etapes de l'Alta ruta Pirinenca, la meita de la 12 i la 13. Aquesta última ofereix dues variants que si les unim per el coll de la Pedra de Sant Martí composa una volta al massís del Balaitus força interessant.

Arribant al port de Lavedan amb els estanys d'Ariel al fons

L'itinerari triat, comença a un aparcament situat a la carretera D934 davant d'una cabana amb sostre de llauna a uns 6 Km del Coll del Portalet venint d'Espanya, aquest serà també el punt final.

L'Antonià s'abriga a tocar del llac inferior de Batcrabére

La volta transcorre la meitat per valls Franceses i l'altre meitat per Espanyoles. Com a anècdota dir que la majoria del recorregut Francès varem tenir pluja i boires, i que varem haver d'esperar al costat Espanyol per gaudir del sol. La informació com he dit està tota a les etapes que he esmentat de la HRP.

Caminant per la bonica vall de Larribet

Caminant, les imatges olors i sensacions del que ens envolta ens arriben al ritme propi del nostre desplaçament deixant-nos temps per assaborir-les. Caminar ens permet gaudir plàcidament de la companya dels qui compartim viatge o bé, gaudir de la solitud més absoluta si és això el que busquem. Ens fa estar en contacte directe amb el nostre cos i amb el medi i ens omple de sensacions que a més velocitat serien difícilment viscudes. Si a tot això hi afegim un entorn natural el més inalterat possible dins dels temps i país que ens ha tocat viure, l'experiència és d'una intensitat i impacte aclaparant.

Els estanys d'Ariel l'ultim dia, dalt a la dreta el Balaitus ennuvolat

Una setmana escalant... :-)

Els germans Serrano, gran i petit. El gran i petit Pic d'Ossau
i de postres el Balaitus i Pics de l'Infern.

Aquest any si!!!! Tot s'ha conjugat i he pogut tenir una setmaneta de muntanyes a compartir amb el Txus i el Dani. No es molt de temps però em mirat d'aprofitar-ho al màxim i tot plegat s'ha traduït en una estada al Midi d'Ossau, a Ordesa i un breu fi de festa a Cavallers. Anem per parts.

Al Midi hi havia estat fa una pila d'anys. Va ser una visita flash d'un sol dia mentre compartia vacances amb una colla d'amics fent caminades i alguns barrancs de la zona. Jo volia anar al Midi, i vaig convèncer al David perquè m'acompanyes, haig de dir que no em va costar gaire... Com a condició, em tocava escalar la via de primer, ja que el meu company no tenia gaire experiencia en muntanya.

El Lluís, amic i barranquista medular, que era qui havia preparat la sortida, tenia previst que dormíssim al càmping municipal de Sallent de Gallego i jo davant la proximitat, vaig dur de casa un desnivel que incloïa un especial de la muntanya amb les ressenyes de Pombie i unes quantes referències breus de les vies dels altres vessants que consistien en una foto amb el traçat, la dificultat i material necessari, l'aproximació i el descens.

Al quart llarg del Pilar.

Com que amb el David no ens coneixiem gaire i no haviem escalat mai junts, l'hi vaig demanar que tries una via que l'hi sembles interessant i ell després de llegir atentament l'article es va decidir, havíem d'anar a l'Espero Nord-oest integral. Les úniques referències que tenia de la via eren del Santi que havia fet un parell d'intents a l'hivern i les havien passat magres. Però nosaltres érem allí a l'agost!!! la previsió era immillorable i a més la via arribava al cim!!! Que més es podia demanar per una primera escalada?

Varem fer la via en un dia llarguíssim d'agost que va començar a les 04:00h sortint del càmping de Sallent i va acabar sopant carn a la brasa en un restaurant del mateix poble amb la resta dels companys. Ja havíem pujat al Midi!!!!! Però d'això com dic, ja fa molts anys...

Aquest any l'historia es repetia amb la diferencia que els meus companys son uns escaladors excel•lents i fortíssims. Això per una banda em feia estar tranquil, però per l'altre feia evident que m'hauria d'esforçar de valent si volia estar mínimament a l'alçada dels objectius que proposessin. El Dani ho tenia clar, s'havia d'anar al pilar sud del Gran Pic.

El pilar sud del Midi.

La via l'hem fet en dos intents, un primer que va acabar en abandó davant d'una breu però intensa granissada a meitat del quart llarg. I la segona i definitiva dos dies més tard amb una arribada al cim per sobre un mar de núvols d'aquells que eixamplen l'ànima, quantíssima bellesa!!!!

Haig de dir que el fet d'haver d'abandonar en el primer intent, em va ajudar a assumir la via. Quant decidíem baixar, només quedaven 2 llargs i mig difícils i en pocs ràpels estàvem a peu de via de nou, no era tant...

Al cim, amb Peña Telera al fons.

De la via puc dir que es preciosa, directa, elegantíssima i aèria, que creua un pany de pared, el pilar sud, que s'aixeca vertical fins al mateix cim de la muntanya, i que sense ser massa llarga, en començar després d'una aproximació per la pedrera que porta al peu del pilar, et fa sentir que estàs escalant una gran via en un indret excepcional, un obra d'art del pirineisme com no podria ser menys si mirem els seus autors. Jo em sento molt afortunat d'haver-hi estat, moltes gracies a tot allò, a qui i a què ho pugui agrair de tot cor!!!!

Flor de neu.

Saltem ara a Ordesa, com en el cas del Midi, poc havia escalat a la vall. Només la Ravier del Tozal amb l'Isabel, el Jordi i la Maria, fa també... uns quants anys, un dia enteranyinat que ens va fer acabar els últims llargs de diedre sota una pluja que ens va respectar bastant. Com anècdota diré que em vaig inflar a fer fotos amb una càmera sense carret, segur que haurien quedat precioses...

El Txus al diedre del primer llarg

La Ravada Navarro del Gallinero m'ha semblat una via dura, sinuosa, intel•ligent i aèria. Mai havia hagut de flanquejar tant per pujat a una paret i això em fa pensar en el moment en que va ser oberta, en aquell moment pujar per allí era senzillament impossible. Quin pes afegit havien de suportar els pioners davant d'un repte mai vençut? Com i d'hon surt l'energia i el coratge dels qui converteixen l'impossible en possible? Com escalador dominguero que soc no ho sé, però escalar aquesta via m'hi ha fet pensar molt.

El Txus escala mentre una cordada Francesa creua el sostre de la Zaratustra
amb un domini espectacular del artificial!

El fi de festa va ser a Cavallers, feia cinc anys que no hi anava. Dir que és un lloc preciós amb infinitat de vies equipades per gaudir d'un granet excepcional, que a l'agost esta petat de gent i que el totxo que varen triar els companys era inhumà. En resum, em vaig baixar a l'ultima cinta abans de la cadena en el millor dels intents que vaig fer, estic una mica obsolet ja per aquets menesters...

Uns dies doncs intensos i agraïts, de compartir pujar i baixar sense descans, amb uns companys excepcionals en tots els aspectes, que ja em fa venir ganes de tornar a marxar. Tant de bo em quedin mil dies per explicar i companys disposats a compartir el que hagi de venir, prometo esforçar-me per fer-ho possible i mereixer-ho. Així sigui!!!

El Dani a la reunió de sortida després del flanqueig, tres llargs sobre del sostre.