Visitant les petjades

Atos, Portos i Aramis, satisfets d'estar contents.

Diu un proverbi xineś que, quan a un l'hi costa avançar, abans que aturar-se, es millor girar cua i retornar per el camí que ja s'ha fet... Això, si volem ser positius i optimistes, que diuen que és molt bo, ho podríem traduir en que a la vida i ha coses massa precioses com per viure-les només un cop, no creieu?

Repetir les vies te grans avantatges. Permet triar amb criteri segons el que desitgem i d'acord al moment esportiu que ens trobem, ens fa estar segurs del "mal que patirem" que treu molt de ferro al tema... i ens fa recordar als amics que ens han acompanyat en el passat i amb els qui varen compartir moments i llocs inoblidables i als que el temps i la vida, a fet que triessin un camí lluny del nostre.

Una cordada al segon llarg de "Plaer de ma vida"

També hi ha coses no menys bones, però no tant fàcils de pair en això de repetir. Ens fa mesurar-nos amb nosaltres mateixos partint d'un referent clar i això, sovint fa palès que les persones amb el temps canviem i hem de fer les coses adaptant-nos a la nostre capacitat física i psíquica del moment per damunt de les fantasies i les "bones i grans intencions" que tots tenim de tant en tant... Tot un aprenentatge això de repetir!

El Remi encadenant el difícil segon llarg de passatgers del vent

Les dues vies que hem fet aquest diumenge a Vilanova ja les avia fet en dos ocasions, les dues son equipades i d'una escalada similar per el que fa a la progressió, però ben diferents en sensacions i en dificultat.

La "Passatgers del vents" per mi es una via preciosa, poder de les millors del sector esquerra de la roca del arcs. Ens ofereix passatges excepcionals i difícils d'oblidar i ens obliga a una escalada física i exigent als que, ben lluny de ser uns màquines, ens dediquem a l'escalada popular de diumenge en diumenge. Sens dubte una molt bona ruta que cal anar a escalar.

El Xavi a la part final de l'excepcional placa del quart llarg de passatgers del vent

La segona via va venir rodada en acabar aviat i en haver-nos divertit molt a la primera. Varem triar la "Pornostar" a la roca alta, esta bastant a prop, es molt ràpida (varem trigar 1 hora i 10 minuts en fer-la) i assegurava un fi de festa disfruton i sense masses complicacions.

El Xavi i el Remi corrent a la Pornostar

Una bona via per als escaladors populars d'esportiva que vulguin començar a provar això d'escalar panys de pedra de més d'un llarg en un calcari excel·lent i cantellós i que no volen patir en cap moment per si arribaran o no a la següent assegurança. En resum, una bona via en una petita paret que esta molt assegurada, tot un xollo.

El Remi a l'ultim llarg de la Pronostar

Les sensacions no han estat dolentes per fer 8 mesos que no escalava a Vilanova. Queda doncs, molt d'hivern per anar ajustant la maquinària, a veure si fem unes quantes més d'aquestes i la propera primavera ens regalem alguna de les que et fan sentir que avances. De ganes no en falten!!!!

Ajustant les manovelles

Els núvols s'aturen al vessant Francès mentre baixem del Mauberme.

Després d'una primavera de bastant bona forma, tornant a encadenar alguna cosa a vista i amb bones sensacions a paret, el 25 de Maig, el problema d'esquena que arrossegava fa més d'una any em deixa ben tirat i per una d'aquelles incompressibles giravoltes del metabolisme, em quedo pràcticament sense poder caminar. Toca't els ous!!!

L'estany de l'Illa a besar del refugi Mataro, al fons el Mauberme , el Marimanya i el Montroig vistos del pic d'Amitges.

 

Quinze dies més tard, una ressonància magnètica (estranya tècnica de diagnosi, consistent en introduir un cos humà dins d'un tub a ritme d'una estrident música tecno insuportable) confirma una lesió al disc inter-vertebral entre la L5 i la S1. Hernia discal em diuen... I ara què?

Doncs visita al traumatòleg de la SS tal com marca el protocol als inconscients com jo que, desestimant els savis consells de l'actual i molt honorable conseller de sanitat, no disposem d'una mútua mèdica privada.

A les 3 setmanes de la lesió torno a fer esportiva, el 6c surt a vista amb molèsties fortes l'endemà.

 

Us estalviaré els detalls d'una consulta que va durar 10 minuts amb un personatge digne de ser protagonista d'una pel·lícula dels germans Coen i que va enllestir la feina llegint el diagnostic del radiòleg i dient “... ah, però això ja està diagnosticat!... Ni va obrir el sobre de les radiografies... Malgrat tot, haig de dir que sempre he estat satisfet amb la sanitat pública, que l'home va respondre a tot el que l'hi vaig preguntar i que en els pocs casos que he necessitat veritablement atenció mèdica, he estat atès excel·lentment per uns grans professionals, aquesta ha estat l'única excepció. Seria injust no dir-ho.

L'arquitectura del pilotasso, a la foto no es veuen totes però hi havia moltes d'iguals. Obres abandonades l'any 2008 a la costa Mallorquina.

 

I ara què? Doncs molt d'all... Diuen que és un potent antiinflamatori i recordo que el meu avi Antonio, que sobrevivia a Andorra fent barreges d'herbes i donant-les a la gent per mirar que recuperessin la salut, en cantava les virtuts com si es tractés de la panacea de la medicina natural. El meu pare també ho va dir tota la vida.

També hi ha hagut visites periòdiques a la meva Fisio (gracies Blanca!!!!). Ioga de pa sucat amb oli (el poc que sé de Ioga...), converses amb amics demanat consell (gracies també a tots els qui us dieu amics meus, de tot cor!!!), una mica d'homeopatia... molta aigua... i, diguem-ho clar, bastant de vi...

Arribant als cantos de sortida del segon sostre de I live in a cave un 6b+ dur que em costa dues visites. Porto Colom, Mallorca.

 

A poc a poc la lesió m'ha deixat anar fent i he procurat fer tanta activitat com he pogut a mesura que anava agafant confiança, cada dia que passava una mica més i escoltant amb atenció allò que em deia el meu cos.. Realment, no he estat parat més de tres setmanes i he anant incrementant progressivament l'esforç amb molta cura. Ara puc dir que estic pràcticament RECUPERAT!!!! Així sigui.

Als primers moviments de SuperManolo, Ses Puntes Soller. Una boníssima via d'un dels llocs que més em van agradar.

 

Estiu doncs de tranquil·litat relativa, de repetint algunes vies al Pedra, de caminades fantàstiques per al Pirineu per conèixer cims i valls que no coneixia, una mica de platja i psico a Mallorca per escalfar motors i una bona via al Cadi en un puja-baixa frenètic.

El Dani currant-se el difícil penúltim llarg de la Cerda Pokoski a la Roca de l'Ordiguer.

 

Nois i noies, aquesta tardor toca escalar de valent!!!! No fos cas que el cos s'acostumi a la convalescència i l'acabem cagant. Malgrat tot, encara tinc algunes reformes a fer, a poc a poc i bona lletra... Aquí ho aniré explicant.

El Sergi i el Dani arribant al cim del Calderer, després de la meva quarta Anglada al Pedraforca.

 

Ansia

L'ànsia l'ha tocat i te por a perdre's
en un espai que ha explotat i esgotat fins avorrir,
embolcallant els alés, massa propers,
amb ignorància, fruit de la certesa
de viure creient que s'ha trobat un camí.

Acumula barroer virtuts que el facin digne
desesperat en un intent de transcendir
un escenari que tot sol, ha fet a mida
protagonista d'una farsa
que el destí irrevocable recorda,
malgrat la ceguesa i les mentides,
tant dubtós com els guanys assolits.

Noves joguines precioses,
massa precioses com per ésser posseïdes,va trobant,
i el seu desig disfressat, fa pantomima d'un amor infantil
que ell creu lliure de dubtes,
i amb la certesa que dona l'experiència
del qui ha buscat i rebuscat fins a trobar,
novament es descobreix il·luminat,

Ja ho tinc!
Aquest cop si!
Per fi!

I així el nostre individu coneix
l'estúpida revelació,
d'allò que el farà feliç.

Sang de Crack

Els tres mosqueters al cim de la paret.

El congost de Collegats es un lloc encisador per l'escalador. El seu conglomerat ferm i sovint cantellós permet escalades verticals i disfrutones en un indret tranquil, gens massificat i només torbat per la prosaica i transitada carretera que el creua de dalt a baix.

La via, les xemeneies dels 2 primers llargs i un escalador francès arribant a la segona reunió.

Per sort, el constant rumor del Noguera Pallaresa dilueix amb les seves aigües el soroll dels cotxes que passen per la carretera i el plàcid i majestuós vols dels voltors ens acompanya durant l'escalada i ens fa oblidar quasi totalment que estem al mig d'un dels eixos de comunicacions més importants del Pirineu català.

El Borja començant la xemeneia del primer llarg.

Fins allà ens va portar el meu fidel i atrotinat cotxe, i d'allà se'l va dur la grua cap al mecànic de la Pobla després de que un soroll estrany i un fum negre i sospitós, em fes pensar que el millor seria donar-li una "pausa" i cedir a la seva petició subtil de vacances. Abans d'això però, varem escalar que era per el que havíem pujat.

L'Arnau començant el flanqueig del segon llarg.

La Sang de crack és una via principalment de fissures verticals i continues, i els tres que hi érem varem coincidir en la qualitat de la majoria dels llargs. Només algun curt tram de roca delicada va fer dubtar a algun de nosaltres (al més friki de tots), però la conclusió va se unànime, és una via excepcional.

A la magnifica fissura del tercer llarg.

De material varem dur un joc de friends fins al 4, un d'aliens i un de tascons que no varem fer servir.

El quart llarg es una fissura diedre molt disfrutona.

Aquest proper cap de setmana hauré de tornar a buscar el cotxe al mecànic. Amb l'Arnau ja estem d'acord de pujar plegats i el Borja ens espera allí, que es a on viu. Haurem de buscar una altre via per celebrar-ho. Tant de bo el dia sigui tant bo com el que hem tingut. Ja us ho explicaré.

El Borja a la bonica placa de la variant de sortida.

PD: A la meva mare, Mª del Carme, l'hi han agradat molt les fotos. Opina però com sempre, que estem bojos, això ho fa extensible a tot el col·lectiu d'escaladors, no l'hi tingueu en compte.

Plaerdemavida

El Remi al sisè i l'últim llarg de la via

Els hiverns dels últims anys, m'ha agradat anar a escalar a Vilanova de Meià. A la roca dels Arcs és clar, que ben poc m'han vist per el Pilar del Segre amb els seus desploms d'artificial... Cadascú es cadascú i pot amb el que pot.

Si encertes el dia, el sol t'escalfa força a ple hivern, i les seves vies físiques, serveixen per saber com estàs de forma i que et cal per millorar sense patir massa per les assegurances ni els metres. En conjunt, la majoria de les vies es podria dir que son disfrutones tret de les currades d'artificial del centre de la paret, i si fas 6b/c a Vilanova, ben segur que pots aspirar a vies més dures en altres parets de grau V+ combinat amb artificial, que com bé diu el Marc, és el grau d'anar per tot arreu.

Les cordades Vasques a la primera reunió de la Lleida

El que portem d'any no havia escalat massa, els companys més joves estan com a motos amb el grau, i sortir a fer esportiva amb ells pot ser un infern, malgrat tot miro d'esforçar-me. També una lesió a l'esquena que ja dura massa temps, m'ha fet anar amb cura i entrenar amb una certa timidesa, sembla que ja està més controlat i torno a començar amb les series amb descansos incomplets i a anar sumant moviments, ja veurem que en surt de tot plegat, la historia de la meva vida...

Arribant a la tercera reunió

Ganes no en falten, i projectes tinc els de tota la vida i d'altres nous que alguns amics m'han fet conèixer amb algun llibre de ressenyes, allà hi vaig de cap, gracies a tots!!!!!!!

Per començar i provar una mica com estàvem, amb el Remi varem anar a fer la Plaerdemavida el més passat. Coneixia bé el pany de paret de fer la Lleida, la Rampes i la Migranya que passen fregant i comparteixen reunió, i em semblava que asseguràvem la jugada i seria divertit.

Jo mateix al quart llarg de la Plaerdemavida

Varem coincidir amb dues cordades basques a la Lleida i varem compartir fotos que ens varen envair en un format una mica "escàs". El Remi, per no perdre la costum, va caure quan estàvem ben amunt apurant a tope, quin paio aquest Remi, tot un valent!

En resum ens va semblar una escalada maca i assequible amb un nivell de 6a obligat, on calen dur els tascons i algun alien si no vols patir en el segon llarg, menys equipat que la resta.

El valent Remi Poncelet al fantàstic cinquè llarg

Ara en toquen d'altres, a veure que fem. De ganes com he dit no en falten, i crec que en poc temps ens tornarem a posar a to i podrem plantejar-nos alguna de les de tatxar. De moment aquest hivern, no he escalat massa més enllà de fer esportiva i algunes poques vies, toca posar-se les piles... A veure si es veritat

Les generacions del Bàlsam

Els protagonistes de l'article en acabar la via.

Compartir és créixer, sigui el que sigui allò que vivim socialment. La mirada dels altres en ajuda a descobrir, per molt estudiades i interioritzades que ens sembli tenir les coses, subtileses i matisos ens els mateixos camins que crèiem haver trepitjat prou vegades com per considerar-los quotidians.

Més sorprenentment, es produeixen canvis essencials que poden modificar principis que considerem fonamentals i és per això que la vida es rica i l'home evoluciona. Quan vivim això en algun aspecte substancial de la nostre consciencia, podem dir que estem de sort, per molt que ens costi acceptar la nova realitat que ve a tirar per terra, el que fins aquest moment consideràvem inqüestionable.

La paret bucòlica per on corre la via. Aquesta s'inicia a les plaques de l'esquerre de la torre elèctrica.

És per aquesta resistència natural a renunciar al que considerem norma, que ens costa tant de canviar. Més encara si els canvis s'han de produir en allò que forma una part fonamental de la nostre personalitat, de les nostres creences, de les nostres aficions o els nostres afectes. Qui és prou valent com per enfrontar el que considera bàsic, a la mirada dels altres i prou humil com per reconèixer que la seva visió no és la definitiva, aprèn i evoluciona per molt dur que sigui assumir-ho.

A la bonica placa del segon llarg

La primera escalada d'aquest gener Ha estat una escalada social i per tant enriquidora. D'una manera casual ens varem trobar 3 generacions en una mateixa cordada, el Miquel amb 63, el Gaspar amb 15 i jo amb 43. El mal temps a la zona de Sant Honorat que havíem triat originàriament, ens va fer buscar un altre opció amb un clima més afable a les parets que envolten el pantà d'Oliana i la varem encertar, tocava anar al “Bàlsam del tigre” a la paret bucòlica.

Varem estar jugant a escaladors tot el dia, al matí amb un sol que ens va escalfar força els primers llargs de corda i passades les hores, amb un fred en ennuvolar-se que ens va fer tremolar de valent a les últimes reunions. A ningú l'hi va importar gaire, ja que ens ho estàvem passant molt bé.

El tercer llarg i el calcari excel·lent de la paret.

Poder això d'escalar, no és ni més ni menys que un joc. I que hi ha més gran que el joc al cap i a la fi? Els nens no paren de fer-ho, alguns fins que creixen i es tornen adults, d'altres, com els meus companys de cordada, no paren mai de jugar i així, no deixen mai de créixer.