dilluns, 17 de gener del 2011

Les generacions del Bàlsam

Els protagonistes de l'article en acabar la via.

Compartir és créixer, sigui el que sigui allò que vivim socialment. La mirada dels altres en ajuda a descobrir, per molt estudiades i interioritzades que ens sembli tenir les coses, subtileses i matisos ens els mateixos camins que crèiem haver trepitjat prou vegades com per considerar-los quotidians.

Més sorprenentment, es produeixen canvis essencials que poden modificar principis que considerem fonamentals i és per això que la vida es rica i l'home evoluciona. Quan vivim això en algun aspecte substancial de la nostre consciencia, podem dir que estem de sort, per molt que ens costi acceptar la nova realitat que ve a tirar per terra, el que fins aquest moment consideràvem inqüestionable.

La paret bucòlica per on corre la via. Aquesta s'inicia a les plaques de l'esquerre de la torre elèctrica.

És per aquesta resistència natural a renunciar al que considerem norma, que ens costa tant de canviar. Més encara si els canvis s'han de produir en allò que forma una part fonamental de la nostre personalitat, de les nostres creences, de les nostres aficions o els nostres afectes. Qui és prou valent com per enfrontar el que considera bàsic, a la mirada dels altres i prou humil com per reconèixer que la seva visió no és la definitiva, aprèn i evoluciona per molt dur que sigui assumir-ho.

A la bonica placa del segon llarg

La primera escalada d'aquest gener Ha estat una escalada social i per tant enriquidora. D'una manera casual ens varem trobar 3 generacions en una mateixa cordada, el Miquel amb 63, el Gaspar amb 15 i jo amb 43. El mal temps a la zona de Sant Honorat que havíem triat originàriament, ens va fer buscar un altre opció amb un clima més afable a les parets que envolten el pantà d'Oliana i la varem encertar, tocava anar al “Bàlsam del tigre” a la paret bucòlica.


Varem estar jugant a escaladors tot el dia, al matí amb un sol que ens va escalfar força els primers llargs de corda i passades les hores, amb un fred en ennuvolar-se que ens va fer tremolar de valent a les últimes reunions. A ningú l'hi va importar gaire, ja que ens ho estàvem passant molt bé.

El tercer llarg i el calcari excel·lent de la paret.

Poder això d'escalar, no és ni més ni menys que un joc. I que hi ha més gran que el joc al cap i a la fi? Els nens no paren de fer-ho, alguns fins que creixen i es tornen adults, d'altres, com els meus companys de cordada, no paren mai de jugar i així, no deixen mai de créixer.