dilluns, 21 de març del 2011

Plaerdemavida

El Remi al sisè i l'últim llarg de la via

Els hiverns dels últims anys, m'ha agradat anar a escalar a Vilanova de Meià. A la roca dels Arcs és clar, que ben poc m'han vist per el Pilar del Segre amb els seus desploms d'artificial... Cadascú es cadascú i pot amb el que pot.

Si encertes el dia, el sol t'escalfa força a ple hivern, i les seves vies físiques, serveixen per saber com estàs de forma i que et cal per millorar sense patir massa per les assegurances ni els metres. En conjunt, la majoria de les vies es podria dir que son disfrutones tret de les currades d'artificial del centre de la paret, i si fas 6b/c a Vilanova, ben segur que pots aspirar a vies més dures en altres parets de grau V+ combinat amb artificial, que com bé diu el Marc, és el grau d'anar per tot arreu.

Les cordades Vasques a la primera reunió de la Lleida

El que portem d'any no havia escalat massa, els companys més joves estan com a motos amb el grau, i sortir a fer esportiva amb ells pot ser un infern, malgrat tot miro d'esforçar-me. També una lesió a l'esquena que ja dura massa temps, m'ha fet anar amb cura i entrenar amb una certa timidesa, sembla que ja està més controlat i torno a començar amb les series amb descansos incomplets i a anar sumant moviments, ja veurem que en surt de tot plegat, la historia de la meva vida...
Arribant a la tercera reunió

Ganes no en falten, i projectes tinc els de tota la vida i d'altres nous que alguns amics m'han fet conèixer amb algun llibre de ressenyes, allà hi vaig de cap, gracies a tots!!!!!!!

Per començar i provar una mica com estàvem, amb el Remi varem anar a fer la Plaerdemavida el més passat. Coneixia bé el pany de paret de fer la Lleida, la Rampes i la Migranya que passen fregant i comparteixen reunió, i em semblava que asseguràvem la jugada i seria divertit.

Jo mateix al quart llarg de la Plaerdemavida

Varem coincidir amb dues cordades basques a la Lleida i varem compartir fotos que ens varen envair en un format una mica "escàs". El Remi, per no perdre la costum, va caure quan estàvem ben amunt apurant a tope, quin paio aquest Remi, tot un valent!

En resum ens va semblar una escalada maca i assequible amb un nivell de 6a obligat, on calen dur els tascons i algun alien si no vols patir en el segon llarg, menys equipat que la resta.

El valent Remi Poncelet al fantàstic cinquè llarg

Ara en toquen d'altres, a veure que fem. De ganes com he dit no en falten, i crec que en poc temps ens tornarem a posar a to i podrem plantejar-nos alguna de les de tatxar. De moment aquest hivern, no he escalat massa més enllà de fer esportiva i algunes poques vies, toca posar-se les piles... A veure si es veritat