dissabte, 21 de març de 2015

Torneu-li al remitent

 L'Ari al primer llarg del diedre gris.

Recordo una pel·lícula que em va agradar ara ja fa uns quants anys i que em va fer somiar amb una manera de viure profundament vinculada a l'aventura, la llibertat i a la força que dona deixar-se dur per allò que t'apassiona i que no te res a veure amb el profit que en treus de les coses. Que parla d'allò que et fa sentir viu i al mateix temps no et serveix per la vida, tot allò que és inútil socialment parlant, però que omple de sentit exhaustivament cada segon que hi dediques.

 KRT roca dreta de les valls.

"Torneu-li al remitent" es titulava i aquí podeu veure el que va ser el tràiler de promoció. La pel·lícula te 12 anys, va ser filmada el 2003 i no te res a veure amb el que es habitual a les pel·lícules d'escalada actuals on el més important es el que es fa, la graduació, la dificultat i l'exclusivitat de les gestes que els super herois del climbing staff ens mostren.

Al cim del Pison.

Val a dir però, no us penseu que tot son flors, que és una peli-cula americana americaníssima i malauradament diré també, que si no bec no escric, així que no cal que busqueu gaire objectivitat amb el que aquí us explico...

L'Agostino gaudint de la Mas-Brullet.

Si miro al meu voltant i soc sincer amb mi mateix, entenc que és alguna cosa semblant a l'esperit que es desprèn de la pel·li, és el que m'empeny a seguir buscant un sentit escardusser a tot plegat. Quasi m'atreviria a dir, que es aquesta sensació de intensitat i absurd barrejat, la que ens acompanya d'una manera inconscient i patanera a mi i a la majoria dels que ens agrada traginar per les  muntanyes, segur que algú ho dirà més maco, però no crec que pugui ser més sincer.

 L'Amaia al primer llarg de la Musical Express.


Ara, als 47 anys, ja sé que, duri el que duri la pel·lícula de la meva vida, estarà plena inequívocament de moments intensos i absurds, essencials i artificiosos com els que es mostren a la peli. sembla doncs que estic condemnat a retrobar l'absurd sender que du enlloc, però que ajuda a entendre als que ens agraden les muntanyes mentre les recorres, la inútil i sublim grandesa d'això que en diem vida.

Flor de neu.

divendres, 17 de gener de 2014

2013, l'any de la Mitra.


Vell pitó a l'Anglada de la Mitra.
 
Aquest any que ha acabat no ha estat gens malament per el que fa a l'activitat. Hem fet tantes coses, que em costa recordar el que he anat sentint, així que faré un resum una mica cutre i a mida que vagi penjant les fotos m'anirà venint, espero, la inspiració... Les penjo per compartir-les amb els qui he tingut la sort de fer tot això, uns ti@s molt grans!!!! Vaig a buscar unes birres...


Els Miquels i jo mateix, l'equip de la Mitra al cim de l'agulla.
 

Destacaria de tot plegat l'escalada de l'Anglada a la Mitra. Feia molts anys que hi volia anar i sento un encant especial per Vadiello, és un lloc preciós. Fantàstica la manera que ens vàrem entendre amb el Miquel quan vàrem decidir anar-hi, no hi va haver massa a dir i ja estevem marxant...


El Miquel al penúltim llarg de la GEDE.


Els Miquels i jo vàrem gaudir d'una de les agulles més maques que es poden trobar en aquest país, no ho dubteu!!!! D'un dia preciós i d'una escalada fluida i plaent submergida en un blau maragda. Un 10 absolut!!!! De postre, poques setmanes després ens juntavem per anar a repetir la Gede de l'escorpi, una via fantástica que espero, no em cansaré mai de fer.


El Remi gaudint del calcari del roc de Collars.
 

El Remi, que l'heu de felicitar, ja que fa pocs dies que la seva filla Lila ha vingut al món!!!!! Seguia volent apretar perquè estava fort i que hi havíem de fer... Així que va tocar anar al roc de Collars a fer "la retirada comanche", via friki en un calcari excel·lent i de dificultats no gaire obligades (gràcies a deu), divertit i estimulant, una bona via en un lloc ben tranquil.


Super Lluïsa a l'aresta Ribes del puntal de la albarda.
 

També amb les super churris de l'Ariadna i la Lluïsa vàrem anar a escalar (moriu-vos d'enveja), vàrem anar a fer l'aresta Rivas del puntal de l'Albarda Castellana, que crec que és l'agulla amb el nom més estrany que he trobat mai. Molt divertit i amb una companya de luxe, que més puc demanar. Ah!!! I amb la Lluïsa i el Jordi vaig fer un altre vegada la chica del Martini.

 

La Lluïsa a la chica del Martini.
 

Amb unes altres ultra churris varem escalar a les moles del Don i amb el pare de les guapissimes també!!!! Bons dies en una molt bona companya, moooolt divertit!!!!



La Uma, guapissima!!!!
 

També ha estat un any de canvi de feina (no ha estat fàcil...) però he tingut la sort de trobar-me amb un personatge ben estimulant, amb l'Alfredo vaig repetir l'electric ladyland i ell, que es més tossut que una mula, va decidir que jo havia de pujar al Pison.


L'Alfredo gaudint de l'Electric Ladyland.
 

Que havia de dir... Ho he fet millor en altres escalades, però el tossut va aconseguir que pujes dalt del Pison per la Chopper i enllaçant amb la Choperior. Quin tros d'animal l'Alfredo, ara esta a Russia currant i emprenyat perqué no pot anar a escalar, per sort tornarà aviat. Salut!!!!!

El Fire i esl Piris.
 

Una historieta chula la vàrem viure a la Uesmap de la cinglera d'Espluvins, amb el Sergi i el Remi, dalt de tot ens va agafar la nitr i vàrem dormir en un lloc que em va encantar, per l'aïllament i l'ambient, un cap de setmana que es va allargar fins dimarts i una via amb uns últims llargs que tenen el calcari més tallant que he vist mai. Vàrem deixar bastant sang a la pedra... Si hi aneu, ja m'ho explicareu...


El Sergi a la UESMAP.
 

També vaig tenir la sort de retrobar-me amb el Salva, que després de la recuperació de la seva lesió, s'escalava a sobre, ara que està més fort que el vinagre ja no em truca el molt golfo... No l'hi tindrem en compte... Vàrem fer amb ell la Merchely i junt amb el Miquel la QuoVadis, bones vies i millor compañía!!!!


El Salva a la Merchely.
 

Jo a tot això vaig engreixant i fent papada, però ara m'hi posaré i us quedareu acollonits del grau que faré... jejejeje.


El Miquel i el Salva a la Quovadis.
 

També un bon inici d'hivern ens ha deixat fer una mica d'esquí de muntanya. Modest, però gaudit al màxim del plaer de desplaçar-se per les neus verges fins als cims. He anat al pic alt de la Capa, el pic negre d'en Valira i el Puigpedrós, ho he gaudit molt i molt, això no m'ho treu ningú :-)


Esquiadors preparant-se per un descens salvatge del pic negre d'en Valira.
 

Em deixo moltes coses per dir, les excursions amb els nois del crae que vàrem iniciar enguany i són fantàstiques i que em fan estar molt content d'haver-les enxegat, les que anem fent amb l'Antonieta que no són poques i que ens fan feliços quan no ens discutim... els dias d'esportiva que no piulem perquè no ens menjem una merda, i d'altres vies que sovint són repeticions i que no crec que tinguin tant d'interès o no m'han causat tan bon record.


D'excursió al Montgrós.
 

Bé, seguiré informant tard o aviat. Si veieu que trigo més d'un any, no patiu que ben segur estaré esperant que em vingui la inspiració o estic buscant una estona per poder-vos-las explicar. Una abraçada a tots i els meus millors desitjos per aquest any que acabem de començar. Salut i muntanyes!!!!!

Baixant de la Mitra a l'alçada de la finestra.

divendres, 16 de novembre de 2012

L'oxigen de la tardor

Al cim de la Bandereta amb el Sergi i el Gaspar, després de la Ven-Suri-ven

Acabat l'estiu, comença per a mi, una de les millors temporades per escalar. El dia encara és llarg i les temperatures baixen suficientment com per gaudir en tota la seva grandesa de les millors parets d'aquest país sense patir per l'horari i tenint prou garanties de sortir per dalt sense estar massa deshidratats.


Una cordada a la segona reunió

No ha estat una tardor espectacular, però alguna cosa hem fet. Montserrat, Terradets i Presles al Vercors, han estat un trinomi ben abellidor com per estar satisfet, malgrat hagin quedat moltes pàgines en blanc, que tard o aviat haurem de fer per anar omplint, Emili dixit!!!!

Amb el Gaspar i el Sergi varem retrobar-nos amb la super clàssica Ven-Suri-Ven.

 El Gaspar currant-se el tercer llarg

Tinc un record ben especial de la primera vegada que varem anar amb el Xavi a escalar aquesta via. els rapels de la canal de la figuereta estaven recentment equipats (50 anys del CADE) i varem tenir la mala sort, de trobar-nos a la primera reunió mentre un grup (un noi i dues noies ansiosos d'aventura) rapelava sense massa experiència per aquesta línia. Ens varen tirar un munt de pedres de la mida de melons, amb tanta traça, com per convèncer-nos d'abandonar la reunió i apretar a corre per la lleixa buscant un lloc per protegir-nos.

Malgrat per poc ens maten (encara no entenc com es possible tirar tantes pedres en aquest ràpels) haig de dir que en rebre la visita del noi allí on érem, no varem ser del tot desagradables... Al cap i a la fi, tots estàvem aprenent i tot va quedar en un ensurt.

 Regina, la conca de Tremp, el Boumort el Piri...

A la Mescalina també hi havia anat varies vegades i haig de dir que és una via que m'agrada, però per una cosa o per l'altre, mai l'havia fet sencera.

Recordo que la penúltima vegada, vaig haver de rapelar a 3 llargs del cim perquè vaig fer figa i m'agafaven unes rampes als bíceps  que em plegaven els braços. Amb els anys casi he aprés a controlar aquestes contraccions involuntàries fruit del haver de recuperar corda amb ganes i escalar molts llargs de primer sense descans, quasi...

 El Remi currant-se el llarg més dur, amb diferencia de la Mescalina

Aquesta vegada però, anava amb el Remi i això és per pròpia experiència, garantia d'èxit amb rampes o sense. Va ser un dia molt guapo, on encara varem tenir temps per reconduir una cordada que, en sortir de la CADE quasi a les fosques no trobaven el sender que du al ràpel de baixada.

Finalment un viatge llargament planejat i esperat al massis considerat el lloc on va néixer l'alpinisme, el Vercors.

 La bonica vall sota les parets de Persles

Varem escalar el que varem poder tenint en compte, que la setmana anterior hi havia hagut una nevada que va deixar un metre de neu al plateau del poble on estàvem allotjats, la Chapelle.

Deixant de banda una tarda de humiliant esportiva el dia després de l'arribada, el plat fort de la sortida va ser una visita a Presles amb intenció d'escalar la via Beatrix, que du el cognom d'un dels aperturistes més actius del sector.

 El Remi apretant al tercer llarg de la Beatrix amb for vent

Moltíssim vent, núvols i unes manxades per les que no estàvem preparats, varen fer que, a la feixa de mitat de l'espero, ens decantéssim dissimuladament per una opció menys dura que ens va portar al cim d'aquesta preciosa paret sense haver de patir tant com ens hages fet patir la via sencera.

Ho resumiré com a una bonica escalada amb un temps força salvatge que, un cop acabada, ens va fer marxar corrents al bar més proper a iniciar-nos en l'apassionat mon del "picon biere".

  Una bona part de l'expedició del Vercors

El meu iniciador en aquesta matèria (picon biere, uhmmm...) el Remi, acaba d'arrencar un projecte que ofereix l'organització de viatges per escaladors estrangers que tinguin poc temps i vulguin escalar el màxim amb garanties d'èxit sense haver de pensar com i on és el millor lloc, evidentment i de moment, parlem de Catalunya. Deixo l'enllaç amb la certesa que s'està fet amb el màxim rigor i amb una intenció clara d'ajudar a qui l'hi calgui a passar uns bons dies gaudint de l'escalada al nostre país amb el mínim esforç d'organització. http://climberhelper.com/




dimarts, 21 d’agost de 2012

A l'estiu, als Frares encantats, tota cuca viu.


De l'Anglada - Cerdà de la Boleta foradada, observem una cordada escalant la GAM del Bisbe.

Aquest any ha tocat un estiu d'indignació i manualitats. Indignació perquè, malgrat m'esforço en mantenir la calma i prendre una aptitud epicúria per garantir la salut mental, en pensar en la infinitud de mentides, injustícies, fraus i corrupció que ens envolta i arrossega amb absoluta impunitat política i sovint jurídica, em venen ganes d'agafar un coet i canviar de planeta.

 La Monja, aquest cop vista de l'última reunió de l'Anglada a la Boleta Foradada.

Ben trist m'he sentit en veure la indiferència i el silenci, davant el que sovint és delicte fragant per al poble, en estar tots massa preocupats en reduir un dèficit que traduït a un llenguatge més comprensible, vol dir garantir les butxaques dels més afavorits caigui qui caigui i peti el que i qui peti. Tot plegat una merda...

Contents després de la Barrufets al Frare Gros.

Manualitats, perquè el destí i el corc, han decidit acabar amb un cobert que fèiem servir a casa per guardar trastos i eines, on les rates de mitja Collserola hi feien niu i on les arrels d'un llorer descomunal, van decidir ja fa temps que provarien d'acabar amb un mur que sustenta bona part del lloc on vivim. Haig de dir-vos que se'n va sortir força bé. Tinc una feinada descomunal.

Mentrestant, passejos amunt i a vall i alguna escalada per calmar el cos i distreure la ment.

 El Miquel i el Remi al setè llarg de l'aresta Troche
A començament d'estiu, amb el Miquel i el Remi, varem anar a Collegats a l'aresta Troche, una bona i llarga via que ressegueix una bonica aresta amb alguns trams de cine, tota ella en un calcari excepcional i amb uns llargs finals ben esmolats que ens transportaran al Pirineu per uns quants metres. En resum, llarga, en bona roca i de recorregut elegant, malgrat creua algun sector herbós que hi treu continuïtat. Un molt bon i calorós dia, al que hem d'agrair algun núvol que ens va protegir del sol del Pallars a la part final i ens va ajudar a arribar al cotxe un xic menys deshidratats.

El Remi apretant de valent al segon llarg de la Barrufets.

Ben entrat el calor, hem anat a Frares a protegir-nos del termòmetre. Tres repeticions i una via que no havia fet

Amb el Remi i el Xavi hem anat a la Barrufets del Frare gros, una via que em va semblar preciosa i que amb la restauració ha quedat força segura. Sens dubte una molt bona opció per als dies de calor d'estiu amb tots els ingredients d'una super clàssica de Montserrat nord. Hiper-recomanable!!!!

El Xavi acabant el quart llarg de la Barrufets al Frare Gros.

Una setmana més tard, varem anar amb les Xavi i el Raul a fer la Anglada – Cerda a la Boleta foradada. Poc a dir d'una via en la que tothom que hi va, coincideix en assenyalar com d'una bellesa excepcional. Malgrat ja l'havia escalat amb anterioritat, em va a tornar a sorprendre i encantar. Un molt bon dia i en una companyia excel·lent.

 El Xavi i el Raul a la penultima reunió de l'Anglada - Cerdà a la Boleta Foradada.

Encara hi varem tornar la propera setmana per a repetir amb el Josep la GEDE de l'escorpí. Dir que em va agradar trobar-la com la recordava de fa anys, amb alguna expansió afegida a les reunions per a treure-li part del ferro, però amb tot el caràcter d'una escalada genuïnament Montserratina. Per mi és una via molt maca i imperdible, tot una clàssica.

El Josep al penúltim llarg de la gran xemeneia d'agulles.
 
Amb el Salva varem anar un altre vegada a la GAM. Jo no l'havia feta d'ençà l'últim re-equipament inoxidable i hi volia anar, perquè va ser precisament amb el Salva que hi varem anar per primer cop ara fa 20 anys. Ell, no hi havia tornat i volia una via en lliure de gaudir-gaudir, en la seva curta visita d'un dia a Montserrat.

Amb el Salva 20 anys després... Després de la GAM del Bisbe.

Varem gaudir molt!!! La via, com diu el Salva, no te cap pega. Preciosa com sempre d'inici a final, amb l'afegit de les noves assegurances que donen per apurar amb més solvència i sense patir en cap moment. Hi tornaré aviat, perquè malgrat va sortir en lliure, va quedar pendent algun repòs, i com que les altres vies de lliure d'aquest vesant (Pokorsky i Degeneració expansiva) les tinc totes netes, em va fer ràbia que em vencés la inflo de braços i em fes reposar. Bé... futbol és futbol i cadascú és cadascú i les seves circumstancies en el moment...
 En altres paraules, si no estàs molt fort et pares i descanses... M'he engreixat, escalo poc i vaig justet. Que hi farem.
El Salva a la GAM. Quin tiu!!!!

Per acabar, la foto definitiva de la Monja. Ara si, veiem del peu que calça.


 
 

diumenge, 13 de maig de 2012

Poètica quotidiana


L'Antonieta arribant cim del Montmalús
5 mesos sense escriure... Serà que no hi gaire a dir... Mentrestant, gaudeixo amb les coses de sempre, allò que el temps i la costum han convertit en quotidià i que em serveix de refugi i aliment. Les muntanyes de sempre en companyia dels amics.

 L'Eric a l'aresta Jan

Son coses senzilles, petites, però que per mi donen sentit i em fan retrobar quelcom d'essencial que sovint per burro i despistat, tinc tendència a oblidar. Com deia l'Indi, allà on que tornem de tant en tant per recordar els nostres orígens, els de tots, i que ens serveix d'aliment de l'ànima.

La Laia i el Raul a Perles

Hem anat sortint a la muntanya, els de sempre i algun de nou. He retrobat casualment companys i també he recordat els que no veig. Amb l'Antonieta, el Raul, la Laia, amb el Sergi, amb el Josep, l'Ester,la Llussia, amb el Salva, el Txus, el Dani, El Remi o l'Eric i uns quants mes... Sempre hi ha alguna cosa latent, un projecte, una tarda, una sortida o una nova excursió un nou o no tant nou lloc per conèixer i compartir, quelcom que viure junts.

 La Lluïsa i el Sergi i la la Terra de Nomades


 El Sergi i la Lluïsa a la Migranya profunda

En tota aquesta lírica , també hi ha moments per a la praxis més terrenal. M'he tirat 2 mesos, amb una colla d'inconscients, que no tenien res més a fer que treballar de franc, arreglant el lloc que fem servir per entrenar i que en diem "la sala". Cents de quilos de fusta, milers de cargols apletats,  bosses i bosses de merda acumulada al llarg dels anys, matins tardes i nits pintant, netejant, arreglant, construint... Per cert, ens ha quedat de puta mare!!!!

El Josep a la CADE de Terradets

Aviat tornarem a sortir, a descobrir o retrobar, a facilitar o a aprendre, sempre a compartir i en resum a viure. Que no ens falti mai!!!!

El Raul i el Remi a la Gali Molero

dilluns, 28 de novembre de 2011

Visitant les petjades

Atos, Portos i Aramis, satisfets d'estar contents.

Diu un proverbi xineś que, quan a un l'hi costa avançar, abans que aturar-se, es millor girar cua i retornar per el camí que ja s'ha fet... Això, si volem ser positius i optimistes, que diuen que és molt bo, ho podríem traduir en que a la vida i ha coses massa precioses com per viure-les només un cop, no creieu?

Repetir les vies te grans avantatges. Permet triar amb criteri segons el que desitgem i d'acord al moment esportiu que ens trobem, ens fa estar segurs del "mal que patirem" que treu molt de ferro al tema... i ens fa recordar als amics que ens han acompanyat en el passat i amb els qui varen compartir moments i llocs inoblidables i als que el temps i la vida, a fet que triessin un camí lluny del nostre.

Una cordada al segon llarg de "Plaer de ma vida"

També hi ha coses no menys bones, però no tant fàcils de pair en això de repetir. Ens fa mesurar-nos amb nosaltres mateixos partint d'un referent clar i això, sovint fa palès que les persones amb el temps canviem i hem de fer les coses adaptant-nos a la nostre capacitat física i psíquica del moment per damunt de les fantasies i les "bones i grans intencions" que tots tenim de tant en tant... Tot un aprenentatge això de repetir!

El Remi encadenant el difícil segon llarg de passatgers del vent

Les dues vies que hem fet aquest diumenge a Vilanova ja les avia fet en dos ocasions, les dues son equipades i d'una escalada similar per el que fa a la progressió, però ben diferents en sensacions i en dificultat.

La "Passatgers del vents" per mi es una via preciosa, poder de les millors del sector esquerra de la roca del arcs. Ens ofereix passatges excepcionals i difícils d'oblidar i ens obliga a una escalada física i exigent als que, ben lluny de ser uns màquines, ens dediquem a l'escalada popular de diumenge en diumenge. Sens dubte una molt bona ruta que cal anar a escalar.

El Xavi a la part final de l'excepcional placa del quart llarg de passatgers del vent

La segona via va venir rodada en acabar aviat i en haver-nos divertit molt a la primera. Varem triar la "Pornostar" a la roca alta, esta bastant a prop, es molt ràpida (varem trigar 1 hora i 10 minuts en fer-la) i assegurava un fi de festa disfruton i sense masses complicacions.

El Xavi i el Remi corrent a la Pornostar

Una bona via per als escaladors populars d'esportiva que vulguin començar a provar això d'escalar panys de pedra de més d'un llarg en un calcari excel·lent i cantellós i que no volen patir en cap moment per si arribaran o no a la següent assegurança. En resum, una bona via en una petita paret que esta molt assegurada, tot un xollo.

El Remi a l'ultim llarg de la Pronostar

Les sensacions no han estat dolentes per fer 8 mesos que no escalava a Vilanova. Queda doncs, molt d'hivern per anar ajustant la maquinària, a veure si fem unes quantes més d'aquestes i la propera primavera ens regalem alguna de les que et fan sentir que avances. De ganes no en falten!!!!