Ansia

L'ànsia l'ha tocat i te por a perdre's
en un espai que ha explotat i esgotat fins avorrir,
embolcallant els alés, massa propers,
amb ignorància, fruit de la certesa
de viure creient que s'ha trobat un camí.

Acumula barroer virtuts que el facin digne
desesperat en un intent de transcendir
un escenari que tot sol, ha fet a mida
protagonista d'una farsa
que el destí irrevocable recorda,
malgrat la ceguesa i les mentides,
tant dubtós com els guanys assolits.

Noves joguines precioses,
massa precioses com per ésser posseïdes,va trobant,
i el seu desig disfressat, fa pantomima d'un amor infantil
que ell creu lliure de dubtes,
i amb la certesa que dona l'experiència
del qui ha buscat i rebuscat fins a trobar,
novament es descobreix il·luminat,

Ja ho tinc!
Aquest cop si!
Per fi!

I així el nostre individu coneix
l'estúpida revelació,
d'allò que el farà feliç.

Sang de Crack

Els tres mosqueters al cim de la paret.

El congost de Collegats es un lloc encisador per l'escalador. El seu conglomerat ferm i sovint cantellós permet escalades verticals i disfrutones en un indret tranquil, gens massificat i només torbat per la prosaica i transitada carretera que el creua de dalt a baix.

La via, les xemeneies dels 2 primers llargs i un escalador francès arribant a la segona reunió.

Per sort, el constant rumor del Noguera Pallaresa dilueix amb les seves aigües el soroll dels cotxes que passen per la carretera i el plàcid i majestuós vols dels voltors ens acompanya durant l'escalada i ens fa oblidar quasi totalment que estem al mig d'un dels eixos de comunicacions més importants del Pirineu català.

El Borja començant la xemeneia del primer llarg.

Fins allà ens va portar el meu fidel i atrotinat cotxe, i d'allà se'l va dur la grua cap al mecànic de la Pobla després de que un soroll estrany i un fum negre i sospitós, em fes pensar que el millor seria donar-li una "pausa" i cedir a la seva petició subtil de vacances. Abans d'això però, varem escalar que era per el que havíem pujat.

L'Arnau començant el flanqueig del segon llarg.

La Sang de crack és una via principalment de fissures verticals i continues, i els tres que hi érem varem coincidir en la qualitat de la majoria dels llargs. Només algun curt tram de roca delicada va fer dubtar a algun de nosaltres (al més friki de tots), però la conclusió va se unànime, és una via excepcional.

A la magnifica fissura del tercer llarg.

De material varem dur un joc de friends fins al 4, un d'aliens i un de tascons que no varem fer servir.

El quart llarg es una fissura diedre molt disfrutona.

Aquest proper cap de setmana hauré de tornar a buscar el cotxe al mecànic. Amb l'Arnau ja estem d'acord de pujar plegats i el Borja ens espera allí, que es a on viu. Haurem de buscar una altre via per celebrar-ho. Tant de bo el dia sigui tant bo com el que hem tingut. Ja us ho explicaré.

El Borja a la bonica placa de la variant de sortida.

PD: A la meva mare, Mª del Carme, l'hi han agradat molt les fotos. Opina però com sempre, que estem bojos, això ho fa extensible a tot el col·lectiu d'escaladors, no l'hi tingueu en compte.

Plaerdemavida

El Remi al sisè i l'últim llarg de la via

Els hiverns dels últims anys, m'ha agradat anar a escalar a Vilanova de Meià. A la roca dels Arcs és clar, que ben poc m'han vist per el Pilar del Segre amb els seus desploms d'artificial... Cadascú es cadascú i pot amb el que pot.

Si encertes el dia, el sol t'escalfa força a ple hivern, i les seves vies físiques, serveixen per saber com estàs de forma i que et cal per millorar sense patir massa per les assegurances ni els metres. En conjunt, la majoria de les vies es podria dir que son disfrutones tret de les currades d'artificial del centre de la paret, i si fas 6b/c a Vilanova, ben segur que pots aspirar a vies més dures en altres parets de grau V+ combinat amb artificial, que com bé diu el Marc, és el grau d'anar per tot arreu.

Les cordades Vasques a la primera reunió de la Lleida

El que portem d'any no havia escalat massa, els companys més joves estan com a motos amb el grau, i sortir a fer esportiva amb ells pot ser un infern, malgrat tot miro d'esforçar-me. També una lesió a l'esquena que ja dura massa temps, m'ha fet anar amb cura i entrenar amb una certa timidesa, sembla que ja està més controlat i torno a començar amb les series amb descansos incomplets i a anar sumant moviments, ja veurem que en surt de tot plegat, la historia de la meva vida...

Arribant a la tercera reunió

Ganes no en falten, i projectes tinc els de tota la vida i d'altres nous que alguns amics m'han fet conèixer amb algun llibre de ressenyes, allà hi vaig de cap, gracies a tots!!!!!!!

Per començar i provar una mica com estàvem, amb el Remi varem anar a fer la Plaerdemavida el més passat. Coneixia bé el pany de paret de fer la Lleida, la Rampes i la Migranya que passen fregant i comparteixen reunió, i em semblava que asseguràvem la jugada i seria divertit.

Jo mateix al quart llarg de la Plaerdemavida

Varem coincidir amb dues cordades basques a la Lleida i varem compartir fotos que ens varen envair en un format una mica "escàs". El Remi, per no perdre la costum, va caure quan estàvem ben amunt apurant a tope, quin paio aquest Remi, tot un valent!

En resum ens va semblar una escalada maca i assequible amb un nivell de 6a obligat, on calen dur els tascons i algun alien si no vols patir en el segon llarg, menys equipat que la resta.

El valent Remi Poncelet al fantàstic cinquè llarg

Ara en toquen d'altres, a veure que fem. De ganes com he dit no en falten, i crec que en poc temps ens tornarem a posar a to i podrem plantejar-nos alguna de les de tatxar. De moment aquest hivern, no he escalat massa més enllà de fer esportiva i algunes poques vies, toca posar-se les piles... A veure si es veritat

Les generacions del Bàlsam

Els protagonistes de l'article en acabar la via.

Compartir és créixer, sigui el que sigui allò que vivim socialment. La mirada dels altres en ajuda a descobrir, per molt estudiades i interioritzades que ens sembli tenir les coses, subtileses i matisos ens els mateixos camins que crèiem haver trepitjat prou vegades com per considerar-los quotidians.

Més sorprenentment, es produeixen canvis essencials que poden modificar principis que considerem fonamentals i és per això que la vida es rica i l'home evoluciona. Quan vivim això en algun aspecte substancial de la nostre consciencia, podem dir que estem de sort, per molt que ens costi acceptar la nova realitat que ve a tirar per terra, el que fins aquest moment consideràvem inqüestionable.

La paret bucòlica per on corre la via. Aquesta s'inicia a les plaques de l'esquerre de la torre elèctrica.

És per aquesta resistència natural a renunciar al que considerem norma, que ens costa tant de canviar. Més encara si els canvis s'han de produir en allò que forma una part fonamental de la nostre personalitat, de les nostres creences, de les nostres aficions o els nostres afectes. Qui és prou valent com per enfrontar el que considera bàsic, a la mirada dels altres i prou humil com per reconèixer que la seva visió no és la definitiva, aprèn i evoluciona per molt dur que sigui assumir-ho.

A la bonica placa del segon llarg

La primera escalada d'aquest gener Ha estat una escalada social i per tant enriquidora. D'una manera casual ens varem trobar 3 generacions en una mateixa cordada, el Miquel amb 63, el Gaspar amb 15 i jo amb 43. El mal temps a la zona de Sant Honorat que havíem triat originàriament, ens va fer buscar un altre opció amb un clima més afable a les parets que envolten el pantà d'Oliana i la varem encertar, tocava anar al “Bàlsam del tigre” a la paret bucòlica.

Varem estar jugant a escaladors tot el dia, al matí amb un sol que ens va escalfar força els primers llargs de corda i passades les hores, amb un fred en ennuvolar-se que ens va fer tremolar de valent a les últimes reunions. A ningú l'hi va importar gaire, ja que ens ho estàvem passant molt bé.

El tercer llarg i el calcari excel·lent de la paret.

Poder això d'escalar, no és ni més ni menys que un joc. I que hi ha més gran que el joc al cap i a la fi? Els nens no paren de fer-ho, alguns fins que creixen i es tornen adults, d'altres, com els meus companys de cordada, no paren mai de jugar i així, no deixen mai de créixer.

Sant Honorat, Aresta idíl·lica a l'agulla dels tres ponts

Una de les columnes que formen els tres ponts, per el vesant exterior d'aquesta transcorre la via.

Hi ha un fragment del llibre de Antonio Gracia Picazo “Montserrat las mas bellas ascensiones” que se'm va gravar a la memòria en llegir-lo i passa per ser la frase que més sovint em ve al cap quan penso en un llibre de muntanya.

L'Autor en fer la introducció a l'ascensió número 46 que correspon a la via Gribiola bella del Montgròs diu ...Si algún dia estaís en una orbita lejana y quereis reintegraros a vuestro propio yo, ¡Animo!, marchad para el Montgròs que, aunque la aproximación sea larga, tanto ella misma como la escalada de esta vía os compensará, en belleza y sentimientos, por todo cuanto la vida nos puede hacer malvivir... Quina manera més poètica i precisa, de definir el que representa una bella escalada!

La bonica aproximació a les moles per el coll de Mu.

Quan hi vaig anar en companyia del Marc i el Roger, havia fet altres vies en aquesta paret i coneixia bé la seva bellesa i el racó privilegiat a on es troba. Sabia també que, a poc que el temps acompanyes, estava garantida una jornada de les que costen d'oblidar per la difícilment explicable barreja de pau i excitació que provoca escalar amb els amics, en llocs a on la natura es mostre salvatge i grandiosa com l'ens sublim de compressió inassolible que és.

El Miquel a la primera reunió de la part final de l'aresta.

És en aquests llocs especials, on els que ens agrada recórrer les muntanyes, tenim l'estranya sensació de que per una estona, el temps s'atura, i ens convertim en protagonistes d'una historia improvisada i apassionant, que desperta alguna cosa dins nostre que se'ns arrela a l'ànima fent-la bategar amb força fins que esclata barrejant-se amb l'entorn. D'això, els que creuen en algun deu, en dirien ben possiblement, comunió.

Escalant la preciosa part superior de l'aresta.

Les moles de Sant Honorat és un d'aquest llocs bells, tranquils i salvatges, que ens permet experimentar aquestes sensacions que tant necessitem els que vivim enganxats a les muntanyes i no tenim massa temps per viatjar a racons més remots. La tranquil·la aproximació per el coll de Mu i el camí planer que ens endinsa a la vall, ens permet poc a poc, anar descobrir perfils i relleus susceptibles d'aventures hipotètiques de les que com diu l'Antonio, ens faran retrobar-nos amb nosaltres mateixos per damunt dels embats de vida.

El Miquel enquadrant una de les inqüestionables fotos de cim.

Amb el Miquel, ens hi hem acostat a escalar la Aresta Idíl·lica a l'agulla dels tres ponts i aquesta va ser la meva sensació, un indret preciós i tranquil on deixar volar la fantasia si el que busquem es escalar plàcidament lluny de les modes i les marques que sovint envaeixen el nostre esport.

La bellesa de Sant Honorat amb el Paller gros al fons

PD: Totes les fotos bones son del Miquel... Ho havia de dir :-)

De retrobats i nouvinguts...

El Salva gaudint a Diables

De les escalades d'enguany, hi ha 2 que han m'han deixat un record especial, no tant per l'itinerari, malgrat son vies excepcionals, si no per els companys de cordada amb els que les he escalat i per com a anat tot plegat. Com a casual cruïlla d'aquestes aventures, Bèlgica, país de residencia d'en Salva, amic i company d'estudis de joventut i curiosament, país d'origen del Remi nou amic i un valent i fort escalador amb qui sovint surto a escalar.

El Remi triomfant a Regina

Amb el Salva varem estudiar un any plegats, teníem al voltant de 20 anys. Compartíem la passió per l'escalada i això ens va fer sintonitzar i buscar projectes que compartir. Varen ser temps de faltar a les classes per anar a Montserrat (no masses vegades...) i de organitzar algun dels primers viatges a altres parets més llunyanes del país, d'ensenyar-nos llocs que ens havien agradat i de confirmar-nos mútuament que això d'escalar era collonut.

Al llarg de placa que enllaça amb la part superior de la via.

En una d'aquests absències lectives, varem escalar per primera vegada la GAM dels bisbe i ho varem fer junts!!!!

L'any següent el Salva marxava a una escola de Brussel·les a continuar amb la seva formació sense saber que, més tard, iniciaria una exitosa i meritòria carrera professional en aquesta mateixa ciutat que el faria establir-s'hi definitivament.

El Salva al primer llarg de flanqueig sota els sostres

Quan aquest estiu vaig rebre una trucada seva dient-me que passaria per Barcelona i que volia anar a Montserrat a escalar, em va fer molta il·lusió. Feia 10 anys que no ens veiem i poca cosa sabia d'ell d'ençà una curta estada a Brussel·les que vaig fer per feina l'any 2000.

El que no podia imaginar, era que l'animal volia recuperar un dels projectes que ens havien quedat pendents de joventut (dic ANIMAL perquè a Brussel·les no hi ha muntanyes, ni a Bèlgica sencera, i les seves escalades habituals i no pas poc meritòries, consisteixen en anar al rocòdrom habitualment).

Sortint de la zona de sostres.

Doncs si, el Salva volia anar a Diables!!! Una paret a la que no acostumo a anar-hi sovint, així que m'ho havia posat ben difícil. Després d'un petit debat, vaig acabar triant jo, seria la Sànchez-Martinez, una via que conec i que creia que estaria a l'alçada de les expectatives del meu amic i dins també de les meves possibilitats, crec que no em vaig equivocar.

Ara només queda esperar la propera, desitjo que arribi aviat i no puc evitar sentir un cert neguit davant la proposta que ben segur m'obligarà a esforçar-me.

Salut Salva, fins aviat!!!!!

Navegant per el calcari excepcional de la part superior de la Pere Camins.

Amb el Remi, amic Belga i català d'adopció, ens varem conèixer al plafó i ben aviat varem començar a sortir plegats a escalar. Estava interessat en conèixer vies i zones d'escalada en paret a Catalunya, així que varem anar a l'Aeri de Montserrat, a Vilanova de Meià i en una progressió lògica, aquest estiu va tocar anar a Roca Regina a fer la Pere Camins.

Encara ens quedem molts llocs per anar i conèixer i amb la intenció de fer-ho, entrenem junts cada setmana amb l'objectiu de seguir cercant i escalant les vies que ens fan feliços i compartir molts dies d'escalada i aventures.

Com diria l'amic Remi, Yeah man!!!!!!!!!

Amb la Vanessa, la seva dona, el seu fill Max i la meva dona Antonia, hem compartit alguna nit de furgoneta "prestada", cerques de bolets amb el conseqüent arròs fruit de la collita i jornades d'escalada esportiva ben fanàtiques.

Aquest dissabte, si tot va bé, tocarà Vilanova un altre cop...

Aresta Arcarons... Again!!!

El Miquel escalant a l'aresta, al fons el migdia montserratí!!!

Quan era un jove estudiant, més ignorant si cal que ara, em revelava contra tot allò que em sonés a tradició.

Creia que només allò que fos nou, podria contribuir a canviar un mon que no m'agradava i que la tradició i el classicisme eren sinònims de immobilisme i pretenien imposar models arcaics de fer i de pensar per evitar una evolució cap a un no sé què modern, que havia de ser millor que tot el conegut fins al moment. Evidentment m'equivocava.

Preparant el material a peu de via.

Per sort vaig tenir algun molt bon mestre, que em va fer descobrir que era en realitat el que convertia qualsevol creació de l'home en un clàssic " Una obra és clàssica, no per antiga, ni perquè ha estat important en un moment de la historia, si no perquè amb el pas del temps, manté intacte el seu interès per el qui s'hi acosta". Per mi, descobrir això que poder trobeu evident, va ser revelador.

Un altre descoberta fonamental va ser, que totes les obres clàssiques havien estat en el moment de la seva creació, puntes de llança de l'avantguarda del seu moment, i per tant, revolucionaries al cap i a la fi. Això va fer augmentar encara més el meu interes per els clàssics.

La primera reunió de l'aresta.

Amb el temps vaig descobrir que jo, no només no contribuiria mai a cap avantguarda, si no que amb prou feines i gracies al temps que varen perdre aquests mestres en formar un tros d'ase com era, podria gaudir d'algunes d'aquestes obres que estaven a l'abast de la meva capacitat de comprensió. Mai els hi podré agrair prou!!!

Iniciant el tercer llarg.

L'aresta Arcarons és una via clàssica i per tant, atemporal. Oberta a l'any 1978, acumula moltes i grans qualitats que fan que escalar-la sigui una experiència excepcional.

La bellesa de l'aresta i l'entorn on es troba, la progressió estrictament en lliure de dificultat mitjana, la qualitat de la roca i la necessitat de anar lentament cercant l'itinerari buscant els punts de protecció escardussers mantenint sempre la calma... Tot això fa que, en arribar al cim, ens sentim profundament afortunats d'haver-la escalat.

El Miquel i Jo, sumem 7 repeticions a aquesta espectacular aresta de Montserrat. Segur que hi tornarem.